Hi ha entrevistes que són més que converses, són retrobaments. Quan arribo a l’estudi i casa d’en Gino, a Empúries, ell ja m’espera al porxo. Ens coneixem des de fa molts anys, però feia temps que no ens veiem. Ens trobem dalt d’un turonet, accessible per un camí rural, envoltat per camps i una serenitat gairebé palpable. M’acull amb una abraçada càlida que sembla contenir tota la llum d’aquest lloc. A mesura que parlem, es fa evident com aquest espai no només acull les seves obres, sinó també les seves idees, emocions i visions.

Aquest estudi el vas dissenyar tu. Què és el que més t’agrada d’ell, a part de les vistes?
El que més il·lusió em feia era la llum. M’encanta aquesta llum natural que entra. Aquesta paret de deu metres, mira —s’aixeca i assenyala la llarga pared lateral de l’espai—, és fabulosa. Vaig deixar-ho obert per dalt perquè hi entrés tota la claror, tot ii que a l’estiu el sol es cola una mica massa, però aquestes teles —assenyala unes làmines blanques senzilles—, difuminen la claror i la converteixen en una llum màgica. També m’encanta que estigui al costat de casa. Abans, l’estudi o era massa lluny o estava dins de casa, cosa que no m’acaba d’encaixar. Aquí tinc un equilibri perfecte.

Aquest espai, t’ha canviat la manera de treballar?

Treballar aquí no em fa fer obres més grans o més petites. He fet peces enormes aquí, com una per al MNAC que feia gairebé quatre metres, però les hauria fet a trossos en qualsevol lloc.  El que sí que canvia és com em sento mentre les faig. Per exemple, aquí, en aquest entorn, puc anar descalç tot el dia, regar les plantes, o fins i tot anar al mar a fer una capbussada quan ho necessito. Quan estic en un lloc urbà com Nova York, això ho trobo molt a faltar. Aquell caos de ciutat em dona energia, sí, però també m’omple de desig de tornar a aquesta calma.

Què és imprescindible per a tu quan crees?
La il·lusió! (riu). Bé, i també la llum. Això sí que és vital per a mi. He treballat a llocs foscos, petits, però la llum natural canvia completament com perceps el que estàs fent. També necessito eines bàsiques com la meva esquadra tSquare, pinzells, llapis i un mirall. El mirall és clau, quan miro les obres al mirall, les veig al revés, i això em permet identificar errors o detalls que, d’una altra manera, passarien desapercebuts. Ara mateix no el tinc aquí i ja el trobo a faltar!

Quan treballes, al teu dia a dia, ens un rutina?
Depèn del moment. Ara he incorporat rutines com nedar o caminar a l’hora de dinar, però els matins són per a gestions i les tardes per crear. A Nova York feia horaris més estrictes, aquí soc més flexible, segons el que em demana el dia.

Creus que l’Empordà influeix en la teva obra?
Absolutament. Jo sempre m’he mogut molt, i cada lloc m’ha influït d’alguna manera. No és que un lloc bonic com aquest et faci fer millors obres, però sí que et dona una energia diferent. L’Empordà té aquesta calma, aquesta llum i aquest silenci que m’omplen de vida. Aquí cada dia sembla tenir un color nou.

Ens acomiadem amb la promesa de no deixar passar tant de temps abans de veure’ns de nou. Aquest retrobament m’ha confirmat que, més enllà de ser un creador excepcional, Gino és algú que sap compartir la seva passió per la bellesa amb una complicitat desbordant.

De tornada a casa, mentre travesso el paisatge empordanès, m’envaeix la nostàlgia, i recordo els dies en què tots dos vivíem a l’Eixample, em sento feliç de la retrobada i estic agraïda per l’hospitalitat del Gino, certament el seu estudi no és només un espai de treball, sinó un reflex del lloc que l’acull: obert, lluminós i amb ànima.